La iconografia d’aquest tema es desenvolupa a partir d’unes paraules que Jesús dirigeix als deixebles, segons l’Evangeli de sant Mateu: els diu que al final dels temps Crist tornarà per ordenar una ressurrecció general dels morts, que seran jutjats al costat dels vius i enviats al cel o a l’infern segons les obres de caritat que hagin fet.Se sol representar Crist al centre de la composició (sovint com a pantocràtor o fins i tot amb la mare de Déu i sant Joan Baptista, en una dèisi), flanquejat pels apòstols; a sota s’hi veuen els morts que surten de les tombes i l’arcàngel sant Miquel, que en pesa les ànimes en unes balances; els justos, a la dreta de Crist, són conduïts al Paradís, mentre que els pecadors, a l’esquerra, són llançats a l’infern, on es representen tota mena de tortures, generalment en correspondència amb les característiques del pecat comès.

La relació que hi ha entre aquest tema i la visió apocalíptica (la segona vinguda de Crist al final dels temps) explica que sovint es combinin elements de l’un o de l’altre en les representacions artístiques. Per això al costat de Crist jutge hi poden aparèixer els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi i els quatres éssers vivents (tetramorfs).

El judici final va ser àmpliament representat durant l’edat mitjana, sobretot als timpans de les portalades occidentals de les esglésies romàniques, perquè s’assimilava l’oest a l’ocàs, la mort i el pecat. Però se’n troben realitzacions artístiques posteriors, com la de Miquel Àngel a la Capella Sixtina o la de Finis gloriae mundi, de Valdés Leal, tot i que amb un tractament completament diferent, com correspon a una obra renaixentista i una altra completament barroca.