Déu li va encomanar la missió d’alliberar el seu poble, que en aquella època es trobava en captivitat a Egipte, i de conduir-lo a la terra promesa. Com que el faraó no estava disposat a deixar-los marxar, Déu va haver de doblegar-li la voluntat enviant deu terribles plagues sobre Egipte (conversió de l’aigua del Nil en sang; plagues successives de granotes, de mosquits i de tàvecs; pesta dels ramats; úlceres en homes i animals; granissades; tenebres denses durant tres dies, i mort de tots els primogènits, incloent-hi els animals). Finalment Moisès va poder marxar amb el seu poble i iniciar la dura travessa del desert (l’èxode), durant la qual van tenir lloc miracles i intervencions divines.

En arribar a la muntanya del Sinaí, Déu va cridar Moisès i li va donar les taules de la Llei amb els deu manaments que els jueus havien de respectar. Però mentre Moisès estava ocupat en l’encontre amb Déu, el poble va tornar a caure en la idolatria, i van començar a adorar un vedell d’or. En tornar, Moisès, en un atac d’ira, va llançar les taules de la Llei contra ells, que es van trencar, i va destruir el vedell d’or (el moment previ al rampell colèric de Moisès és el que representa Miquel Àngel).

Déu el va tornar a convocar i li va dictar novament la Llei. Es va construir l’arca de l’aliança per guardar-hi la Llei, i un tabernacle per transportar-la; tot això s’havia de custodiar en el temple que es construís a la terra promesa. Això no obstant, Déu, com a càstig per la duresa de cor del seu poble, va prohibir que aquesta generació de jueus entrés a la terra promesa, incloent-hi Moisès, que només la va poder veure des de dalt d’un turó, abans de morir als 120 anys d’edat.

Per als renaixentistes, Moisès va esdevenir el símbol de la vida activa al servei de Déu, en contraposició al model de vida contemplativa.