La mare de Déu amb el Nen és un dels temes més representats des dels inicis del cristianisme. Gran part de la seva iconografia arrenca de l’art bizantí (la mare de Déu theotokos, o mare de Déu), des del qual es va estendre després a l’art occidental durant l’edat mitjana.Entre els models bizantins, cal assenyalar en primer lloc la mare de Déu kyriotisa o mare de Déu Tron de Déu, de front, entronitzada i amb el Nen assegut a la falda, beneint (Mare de Déu amb el Nen de Sant Apol·linar el Nou). D’aquí deriven la majoria de les representacions de la mare de Déu en l’art romànic (Mare de Déu amb el Nen, de Ger), com també la Maiestas Mariae o mare de Déu en majestat, dins d’una ametlla mística (centre del frontal de Santa Margarida de Sescorts) o envoltada d’àngels (Majestat, de Duccio). A partir del segle XIV comença a aparèixer acompanyada de sants i, fins i tot, amb les figures dels donants; això és el que es coneix normalment com una «sacra conversazione» (La mare de Déu dels Consellers, de Dalmau; Madonna del duc d’Urbino, de Piero della Francesca).

Un segon model bizantí és la mare de Déu odigitria, que està indicant el camí de la salvació, dreta, sostenint el Nen amb el braç esquerre i assenyalant-lo amb la mà dreta (Mare de Déu de Torcello). Aquest va ser el tipus dominant durant el gòtic (Verge Blanca de Lleó).

De la mare de Déu elousa, tendrament maternal, derivaran gran part de les representacions des del gòtic, moment en què s’inicia la humanització dels gestos i de les actituds de les figures sagrades, fins al barroc (Mare de Déu i el Nen, d’Alonso Cano). Una variació d’aquest model és la mare de Déu galaktotrofusa, que alleta el Nen, inspiradora d’algunes representacions com la Mare de Déu amb l’Infant, de Morales.